Col.laboració ( Famílies- Treball Col.laboratiu)

Col·laboració

La participació de les famílies dins els centres educatius ha estat considerat com un aspecte fonamental per un bon rendiment dels infants en els seus aprenentatges cognitius i emocionals. La participació i col·laboració dels pares en la primera etapa d’educació infantil serà molt rellevant pel futur. Tot i així es demana que aquesta participació continuï també a la etapa d’educació primària.

Els pares son els que proporcionen als petits els primers aprenentatges cognitius i emocionals per a que puguin accedir a la comprensió del funcionament de la societat. Es per això que la família i l’escola han de treballar de manera conjunta, amb un mateix objectiu, ajudar als petits a un bon desenvolupament i formació.

Per tant queda clar l’ importància que aquestos col·laborin i s’impliquin, tot i que a vegades poden sorgir complicacions i dificultats.

Fa anys que sóc tutora en una escoleta i conec com son els infants, cada grup que es té, es nou i tenen mons molts diferents. Has de saber adaptar-te com a mestre a qualsevol dificultat que succeeixi i saber solucionar tots els problemes que poden haver.  

A més cada petit té una personalitat, unes característiques, un ritme... que el fa ser únic. Tots els grups son diferents, i tots els nens son diferents.

Cada infant té darrere una ,família, amb unes necessitats i unes particularitats, que també fa úniques a aquestes famílies. Per tant el treball de la mestra no es queda només en el infant sinó també en conèixer a les seves famílies, amb les seves personalitats, histories personals,necessitats..., un treball molt extens i complex.

Crec firmament en l’ implicació dels pares dins del centre i dins de l’aula, de fet porto dos setmanes a l’escola i els dos dilluns han fet “ EL DIA DEL PROTAGONISTA” on els pares fan alguna activitat amb el seu fill/a i els seus companys. Una activitat lliure creada per ells mateixos on el seu fill es converteix en el protagonista del dia. La cara de l’infant i l’emoció es palpable, i els pares poden conèixer i participar en una activitat divertida i adequada a les possibilitats de cada família.

La primera setmana de les meves pràctiques va caure en la setmana de “CARNAVAL” , setmana de estrés, on es fan activitats que no son les de sempre, i que tot és més boig de lo normal. Tot i així, la meva mestra tutora va estar a l’alçada ja que em va explicar tot amb detall. Em va transmetre com seria la rua de Carnaval, quina posició era la que em tocava i que havia de fer. Em va explicar que no havia demanat ajuda a les famílies, però que segurament estarien al nostre costat i que ens acompanyarien en la nostra caminada. Sincerament no em va estranyar, tracto amb pares a diari, i moltes vegades es més difícil fer-te entendre amb ells més que amb els infants. Així que ja em vaig posar les mans a cap i vaig pensar que hauria de carregar-me de paciència, ja que un dels grans inconvenients que tenia jo, era que no els conec, i si algun agafava la mà d’algun infant i se l’emportava del meu costat o de la zona de control no volia ser una cridanera ni semblar que els podia molestar que algú de fora digués alguna cosa al seu avi, tieta, cosina...

Vaig ,col·laborar, activament a vestir de caputxetes i llops a 25 nens i nenes de 3 anys, i després vaig anar a l’aula de P-5 a vestir a 25 Pinotxos i quedar-me amb aquella mestra ja que els de 3 anys anaven un en un trenet, cosa que em va semblar una genial idea, ja que son massa petits per poder fer la caminada que varem fer.

Quan portàvem 5 minuts de rua que semblava que anàvem més o menys rectes, i amb compàs una mare va agafar la mà de la seva filla i es va col·locar directament a la fila de nens que estava controlant. Jo tenia una nena a la mà quan la seva mare, o tieta o madrina o no se que era tota l’estona li feia preguntes “com estàs?, estàs molt seria, estàs be? Vols aigua? Vols galetes?  Jo crec que amb la meva cara ja li estava contestant jo, però es clar jo no podia dir res, i no volia ser una amarga un dia tan bonic com la rua de carnaval. Si no tenia prou la típica mare que vol la foto en aquell moment i fa que ens endarrerim i perdem el ritme i jo passes una vergonya per por a que em cridessin l’atenció.

He d’admetre que va ser un dia que em vaig sentir molt agobiada i ho vaig passar una miqueta malament, però vaig intentar que no es notés en absolut, sempre somrient i ser lo més respectuosa possible amb tothom.

Em queda clar que aquesta experiència em serveix de forma molt positiva per adonar-me que els pares no canvien tinguin l’edat que tinguin els fills, que tot i que siguin una mica més grossos, en aquest cas 5 anys, continuen actuant de la mateixa manera. Per tant en reforço que és molt important tenia una bona relació amb ells, deixar clar sempre unes pautes i unes consideracions que han de respectar per a que hagi una relació fluida per tots els components del centre.