Disseny ( Reflexió i innovació, aprenentatge autònom, Estratègies de comunicació)

Els mestres del Ceip Puig d’en Valls constantment han d’estar creant coses, és una escola molt activa,  que participa en totes les activitats que existeixen a l’illa d’Eivissa relacionades amb l’educació i l’escola.

 La directora és una dona que desprèn de cada porus de la seva pell energia i entusiasme, és el motor de l’escola, per tant, fa que tots els que formen part del seu equip participin. Moltes vegades sembla que va estressada, i pot ser que alguna vegada sigui cert , però fa les coses amb tanta il·lusió i ganes que només de veure com es mou, i com s’involucra ja acaba contagiant-ho a tothom.

Aquest any l’escola compleix 50 anys, i és una data molt commemorativa, que fa que sempre hi hagi activitats a fer, que si exposicions, xerrades, demostració de fotos antigues, visita d’ex alumnes, participació dels alumnes actuals, cançons, balls, vídeos...

La última viscuda, que ens va donar molt mal de cap, va ser crear una activitat que havien de pensar i fer amb els  propis infants de l’aula per la revista de l’escola. El tema a tractar no era gens fàcil per alumnes tan petits com els nostres.

Tema per la revista : “ Que pensen els infants, de com serà l’escola dintre de 50 anys? ” És un tema que pot resultar molt interessant i divertit pels infants que tenen la capacitat de poder imaginar i saber interpretar que son els anys, i el temps que passa. Però, per infants de 3 anys que encara no entenen quin dia és avui, que vol dir demà i que és abans d’ahir resulta molt complicat. I no tan sols era intentar explicar-ho tot això, sinó poder transmetre-ho en un paper per la revista de l’escola.

 La tutora i jo vam estar imaginant com podríem fer-ho, moltes idees, però poc útils. Finalment es va decidir fer preguntes i apuntar que deien els infants.

Les respostes van ser aquestes:  una pissarra, taules i cadires, el racó de metges, nosaltres, molts arbres, una estora, una tele, patis i molts colors . Llavors els hi vam dir que fessin un dibuix d’ells mateixos. Aquell mateix dibuix, el vam fer molt petit amb la impressora. I després vam intentar crear amb dibuixos i retalls el que els nens ens havien dit.  Un cop fet tot això vam enganxar-ho tot dins d’un foli i els 25 retrats fets en miniatura.

 El resultat va ser molt pintoresc, ens va costar pensar-ho i fer-ho com dues setmanes senceres, per que no hi havia manera de poder explicar-ho a la canalla, i molt més difícil poder explicar les paraules en un paper que aniria imprès. A més a més, treballar el Joan Miró, fer un dibuix per una exposició amb material plàstic lliure, però que fos innovador també mostrant els 50 anys d’escola i continuar fent la programació diària i el seu horari.

Per tant la meva conclusió és, que em sembla que una escola activa és positiu, però que a la vegada pel professorat estar fent tantes coses a la vegada i tot el temps resulta molt cansat. I a vegades és millor poc i bo que molt i mal fet. Trobo que tot l'equip ha de tenir la capacitat d'innovació constant i no dóna massa treva a la relaxació mental, i no és dolent, pero convé descansar una mica.

Però vam aconseguir transmetre els pensaments dels nostres infants, per tant l’objectiu va estar aconseguit!

 

 

Col·laboració ( Convivència, Actitud ètica docent)

En aquesta entrada m’agradaria parlar sobre la col·laboració que em portat a terme, al Ceip Puig d’ en Valls durant aquests quatre mesos.  

Crec que em fet la nostra tasca com a alumnes de pràctiques estupendament, però m’atreviria a dir, que no tan sols hem estat alumnes aprenent cada dia, sinó que hem format part de l’equip i hem estat completament necessàries.

No s’han cansat de dir-nos, que és la primera vegada en anys que ha hagut tantes baixes, no tan sols a Infantil, sinó també a Primària. Tot això, no només ha provocat mancança de personal, sinó una angoixa per part de tot l’equip, ja que no es portaven a terme les activitats proposades, i activitats com TIC, han deixat de fer-se per que els mestres de suport, havien de convertir-se en tutors, fins que arribés algun substitut.

De quatre alumnes que som, dues tutores han hagut de marxar del centre, una per baixa de maternitat i l’altre per problemes personals. Això ha fet que l’alumne que estava de pràctiques, i ja coneixia perfectament el grup, havia de guiar a la persona que venia nova com a substitució de la tutora. Per tant la col·laboració ha estat completa en tot moment, i crec, i parlo des de la meva humil opinió, que hem estat a la altura.

 En el meu cas, la tutora no ha marxat, però va haver un dia, que la mestra d’anglès va marxar de colònies amb primària i em va demanar a mi personalment ,si podia fer la classe. En un primer moment, em vaig bloquejar, en cap moment li vaig mostrar aquesta sensació a la mestra, per que la meva resposta va ser un sí sense pensar-m’ho, no ho vaig dubtar. Però anglès, és precisament l’única assignatura que porto endarrerida des de primer de carrera, i per mi era tot un assoliment. Així que em vaig preparar la classe amb material que ella m’havia deixat i els temes que calia tractar aquell dia. I ho vaig fer tot en anglès com s’havia de fer, amb la mirada d’orgull de la meva tutora i sense pors. Els infants en un primer moment no entenien per que jo estava parlant en anglès, però poc a poc es van anar fent a la situació i la sessió va anar sobre rodes.

En aquest tipus de situacions es quan et dones compte que quan més còmode et sents es quan ho tens tot controlat, però com tot a la vida hi ha moments que les situacions no segueixen una línea recta. Hi ha imprevistos que t’obliguen a espavilar-te i saber actuar de manera ràpida, buscant solucions i alternatives.

Amb aquest tipus d’experiències s’aprèn a saber actuar i poder lidiar en moments en que les coses no son com esperes, i amb el que em quedo es que m’ha fet créixer com a persona i com a futura docent.

Hem pogut viure de primera mà la realitat del dia a dia, i que amb companyerisme i ganes de treballar tot es pot aconseguir. Hem estat alumnes que no em dit no a res, hem ajudat a totes les festes, la batucada amb la mestra de música, fer entrepans solidaris, anar al centre cultural per montar l’exposició de fotografies del centre, fer entrevistes per la ràdio, organitzar i decorar tota l’escola pel dia de Sant Jordi, en fi, hem fet tot el que ens han demanat, i el que no, també. Així que marxo d’aquest centre feliç pel treball ben fet.

Fotografia extreta de la nostra entrevista a la ràdio feta per alumnes de 4t de primària

Fotografia de tot l'equip d'Infantil amb les alumnes de pràctiques

Espais i rutines ( autoconcepte professional, Actitud ètica docent, convivència, Treball col.laboratiu, Reflexió i innovació, Estratègies de comunicació)

Racó de P-3 La caixa màgica

 

Les mestres ens havien proposat en una reunió de cicle treballar el projecte de millora fent racons que faltessin dins de les aules, ja que feia anys que sempre es feia el mateix, tot i que havien intentat ser innovadores per diferents circumstancies no s’havien pogut portar a cap.

Ens vam reunir les quatre i vam decidir entre totes fer per P-3 una caixa màgica amb làmines que es treballessin la psicomotricitat fina, aquesta caixa consistia en 6 làmines fetes amb diferents materials. Tot estava dins una caixa que era mòbil així podia transportar-se a les dues línies segons el horari que els toqués fer racons.

Caixa màgica:

-          Làmina amb dos cossos de nens amb diferent roba per a que puguin enganxar-la ells mateixos.

-          Làmina amb encadenats diferents formes i colors amb la seva respectiva clau que havien de saber on s’havia d’obrir.

-          Làmina amb botons ,cremalleres i teles que havien de col·locar les teles segons les mesures dels botons.

-          Làmina amb taps de colors que havien de coincidir el color de la tapa amb el gomet de dins, s’havia d’enroscar i desenroscar.

-          Làmina per enfilar amb targetes que t’explicaven la seriació i boletes per enfilar al fil.

-          Làmina per aprendre a fer trenes i cosir dins dels fils de llana.  

Per P-4 vam parlar amb la tutora i volia un racó d’experimentació a l’aire lliure, per tant vam organitzar un pla de treball amb els dos grups de P-4 on venien 5 nens de cada grup aproximadament. I havien de provar de manera espontània i lliure diferents textures i materials. Es van començar les sessions amb gelatina i es van anar insertant diferents materials com pasta crua i feta. Tot a l’aire lliure i de manera natural.

Racó de P-4 experimentació al exterior

 

Per P-5 es va crear la caixa de la motivació, hi ha una nena que necessita constantment activitat i vam crear una caixa amb diferents jocs, així ella podria estar més entretinguda inclús els dies que no hi hagués racons si ella ja havia acabat les seves feinetes. Aquesta caixa conté; la fàbrica dels contes per crear contes, equilibri amb culleres i pilotes, una làmina amb dues sabates per aprendre a cordar-se les sabates, un arbre amb números per aprendre a sumar i restar, uns rellotges amb targetes que et mostraven diferents hores per copiar i aprendre les hores, unes flors fetes amb goma eva amb pinces que portaven lletres lligades que havien de fer-les coincidir, per treballar l’abecederi i una fusta amb claus i tornavís per a enroscar i desenroscar.

Racó de P-5

 

Cadascuna a la seva classe va decidir quin espai volia pel seu nou racó, en el meu cas vaig escollir l’entrada de P-3 que vaig acondicionar amb una estora de colors, i juntament amb el cartell de flors que havíem fet, va quedar tot molt acollidor i florit. El temps va ser a les hores dels racons i a cada sessió venien quatre infants diferents, així van tenir la possibilitat de poder provar-ho tot.

Racó de P-3 al exterior de l'aula

 

Ara que jo ja he acabat, la meva tutora em va expressar que li era impossible tenir els infants a aquell espai tots sols, que era una llàstima però que ho haurien de fer a sobre la taula de l’aula. Ja no serà tan màgic però em quedo tranquil·la que tots han pogut viure l’essència que tenia el racó de la caixa màgica.

Si hagués d’escollir únicament una experiència de tot el recorregut pràcticum, sens dubte seria aquesta. Finalment es posar en pràctica un treball realitzat per fabricació totalment pròpia, amb una sessió de com la presentaràs i quin enfasi li donaràs també molt personal. I a més a més, quan el resultat és tan positiu i tan motivador com volies, encara et sents mórgullosa.  Poder veure les cares d’emoció pel que has fet tu amb el teu cor, és una sensació difícil d’expressar, però puc dir que molt gratificant.

Aquí deixo algunes fotos de les llàmines racons de P-3 :

Nin amb recanvis de roba

Làmina amb seriacions que s'han d'enfilar amb boletes

 

Làmina de taps per enroscar i desenroscar amb els colors pertinents

 

Làmina per treballar la psicomotricitat fina imitant l'acte de cosir

 

 

El racó de P-3 la caixa màgica

 

 

 

 

PSICOMOTRICITAT ( Autoconcepte professional, Actitud ètica docent, Aprenentatge autònom, Treball col·laboratiu, Reflexió i innovació)

Avui li he demanat al meu company que fa les classes de Psicomotricitat i que a més és el mestre de suport, si em deixava fer una classe a mi sola, que ell estigués amb mi però que jo la guiés.  Em va dir que ell estaria encantat, és una persona que ha estat fent pràctiques en un passat i sap perfectament la posició en la que estem i es comporta amb nosaltres de meravella.

Primer de tot vam fer asseure als infants,  s’havien de treure les sabates i que les col·loquessin ben posades. Després es feia una rotllana per repartir els mitjons de cada nen. Un cop cada nen/a té posats els seus mitjons de psicomotricitat es recorden les normes, “no es pot espitjar als companys, no es pot mossegar,no podem tirar dels cabells...” Abans d’anar a buscar als infants ja teníem la torre feta per a que ells la tiressin, és un ritual que al més petits els encanta i cada vegada que van a psico volen fer-ho. Consisteix en tirar una torre feta amb material de psicomotricitat.

Un cop tirada la torre els deixem que comencin a córrer i saltar amb les estores, tenen una caseta, material de psicomotricitat, però com avui sóc jo la que porta la classe volia posar en pràctica alguna activitat més meva. A l’educació Infantil, les experiències dels nens i les nens amb l’entorn han d’ajudar a conèixer global i parcialment el seu cos i les seves possibilitats perceptives i motrius, els crido i els pregunto: “ Com girem? Esperant que ells mateixos em diguin que significa i com es fa. D’aquesta manera els endinso en les activitats que tinc programades per després, m’adono que tots responen amb interès. Les activitats que vaig fer a continuació van ser aquestes

• Com girem??: En un gran grup tots van caminant per la sala polivalent, quan jo dono un cop de mans i tots els infants han de fer un gir. Com podem girar? Observarem com giren els altres i ordenarem que la resta de la classe imiti la manera de girar d’algun nen en especial.  També els diem:girem com un “trompo”??, girem amb els braços pegats al cos, girem amb els braços enganxats al cap, girem amb els braços enganxats al cul, donem girs amb les cames obertes...
• “Les croquetes boges”: Sobre un matalàs han de tombar-se i començar a girar pel matalàs. Hi ha diverses variants també; amb els braços estirats, amb els ulls tancats, agafant els peus d’algun company, girar amb els braços agafant els peus...
• “Pilota-ota” : ¿ com roden les pilotes? S’obre un matalàs ens agafem les cames amb les mans i intentem donar voltes com una pilota. Una altre variant es fer com un balanceig i pots dir que estàs fent de cuneta de bebés...

Agafarem les pilotes grosses de psico i ens intentarem posar sobre d’elles.

• Imitem al inventor de girs: Un company proposa una acció on hi hagi un gir i els altres ho imiten. Per exemple: salt-gir-cop de mans, salt-gir-mans al cap, gir-cop de mans i agafem la nostra orella, gir i ens acotxem...

No teníem massa temps així que l’activitat que sembla van riure més i millor s’ho van passar va ser la de “croquetes boges” va ser la que més estona va durar i la que més emocionats els vaig sentir. La resta va estar bé però com que no estan massa acostumats a que sigui guiada tenien ganes de jugar sols i fer el que volguessin.

Un cop acabat tot, es van fer construccions per explicar que havien fet  a classe de psicomotrictat, per escenificar-ho a la seva manera. Crec que he intentat fer uns jocs cooperatius, on tots tenen cabuda i tots sumen, tot i que cadascú tingui i faci un rol diferent, tots van dirigits cap a un mateix objectiu. Crec, basant-me en la meva experiència que aquest tipus de jocs fomenten l’educació en valors, la satisfacció dels nens de treballar junts i en equip, sense grupets i que aconsegueixin tenir una imatge positiva de si mateixos. Va ser una bonica experiència poder compartir amb els infants de Puig d’En Valls la meva manera de fer psico i agrair al company per deixar-me màniga ample per a poder fer-ho amb la seva ajuda.

RUTINES ( Autoconcepte professional , Aprenentatge autònom, Reflexió i innovació)

Un dels moments més rutinaris d’un dia a l’aula son les entrades i les sortides. Cada matí la tutora i jo anem a buscar als infants a la cua que es troba a fora en un espai delimitat pels de P-3 únicament.

Quan arribem, estan tots els infants fent un tren i els pares o mares al costat. Esta organitzat així, per un bon funcionament d’aquesta entrada, els pares no han de pujar amb nosaltres, tot i que es sap que això no sempre es compleix. A més hi ha pares que arriben molt tard, quan ja hem començat l’assemblea, i han de picar a la porta de la classe.

Quan els infants entren, la seva rutina es deixar les jaquetes dins d’uns cabassos que porten el color de la seva taula, i la motxilla penjada al seu penjador. Quan han acabat s’asseuen a l’estora a esperar que estiguem tots per començar l’assemblea. Gairebé la majoria, ara que estem acabant el curs ho fan tot sols, no demanen ajuda, tot i que hi ha alguns que encara els costa treure la jaqueta.

Un cop estem tots comencem l’assemblea, normalment a primera hora els infants estan més tranquils i més atents, i sempre serà millor un dilluns que un divendres que ja estan més nerviosos. Cal a dir que el meu grup es força mogut, per no dir que molt mogut. Estic acostumada, sempre m’han tocat grups molt inquiets i m’agrada, però has de tenir moltes estratègies per aconseguir que estiguin la majoria atents. He utilitzat un conte que em servia molt quan estava a Barcelona i tenia un grup molt mogut, he volgut enfocar-ho a aquest nou grup ja que tenen coses molt semblants, i m’ha funcionat.

El conte tracta d’un príncep que no troba princesa i va de país en país viatjant amb diferents vehicles per trobar quina és la seva princesa. La motivació d’aquest conte es que els propis nens han de dir-me a quin país volen viatjar i amb quin vehicle volen anar. A més ho fem fent teatre i es repeteix el patró de tocar a la porta, saludar al rei d’aquell país, i es pot allargar fins on veig que els nens ja estan cansats. Aquest conte l’utilitzo quan l’assemblea esta sent un desastre, o quan els nens han acabat la seva feineta i es queden com perduts sense fer res... així els poso a tots a l’estora i quan van acabant van venint. Llavors reflexiono que això es pot fer per que la meva tutora es queda amb la resta que té problemes per acabar la feineta, sinó estigues jo, aquests infants estarien jugant de manera lliure per l’aula molestant als que encara no han acabat.

Ara em vull centrar amb la sortida, que és última hora, tenen gana, son, estan cansats i ja es posen molt nerviosos. Fem lo del comportament i el “tatoo” a la mà de cara contenta, però també ens sobra temps així que fa dues setmanes que aplico la relaxació de respirar un per un. Fiquem musiqueta de reiki de fons i un per un m’ha de fer una respiració profunda. D’aquesta manera hi ha un moment de silenci i relaxació que quan venen els pares dona gust. Està clar que en el meu camí com a mestra futura penso continuar aplicant aquestes tècniques.

Organització del centre ( convivència, actitud ètica docent)

Ja quasi finalitzant aquesta etapa de mestre en pràctiques, es quan comences a poder veure i compartir situacions viscudes que no son del tot perfectes, i et dóna el dret de poder opinar, encara que sigui una crítica, que la denominarem; crítica constructiva.

És ara, quan després de més de tres mesos al centre, ja t’arribes a sentir com a part de l’equip docent. I no tan sols per les hores que fas, sinó per l’ importància del teu treball a diari dins de l’aula i fora.

Avui vull parlar d’una situació en particular que es va produir en un dels claustres. La veritat es que la situació del personal aquest any al Ceip Puig d’en Valls está sent molt dura, no tan sols per que ho estem vivint de primera mà, sinó per que les mestres ho diuen. Hi ha moltes baixes, quan dic moltes, són moltes. Les mestres d’ Infantil han de fer gairebé cada dia substitucions a primària, i no tan sols això sinó que mestres d’Infantil s’han donat de baixa... Així que, tot es anar a corre-cuita, tot es fa ràpid i a vegades com es pot, els mestres de suport es converteixen en tutors i ja no hi ha cap suport per enlloc, no s’arriba al que estava programat... Crec firmement que aquest centre és un bon centre, però crec també que es vol “abarcar” massa i al final el que fas amb el teu equip docent és que acabi extenuat...

La directora del centre, que és l’encarregada de delimitar els temes que s’han de tractar a cada claustre, juntament amb el equip directiu, estava parlant sobre un punt en concret quan una mestra la va interrompre. La directora, abans de que comences a parlar, la va tallar d’una manera des de el meu punt de vista, molt radical. El treball de directora ha de ser esgotador, o per lo menys és la sensació que em dona quan escolto com parla i com es mou la directora, no para, i moltes vegades ni se l’entén. Aquell dia em va cridar l’atenció l'actitud que va adoptar, ja que una de les aptituds que caracteritza el centre sempre ha estat el bon clima que es respirava. La mestra enlloc de callar-se va continuar, i això va fer que la directora encara es posés més nerviosa per que estava perdent el temps del que havia programat per dir aquell dia.

En la meva humil opinió s’hauria d’actuar d’una manera menys dictatorial, no va ser en sí la reunió el que em va sorprendre sinó més aviat les formes. Tanmateix vull dir que va ser un moment puntual i que no hem de generalitzar per haver presenciat aquesta situació en concret. Però tot influeix, el personal està cansat per l’alt nivell que els demanen, per falta de personal i tot i així es segueixen fent milers de coses, que des de el meu punt de vista no calen. Masses exposicions, masses sorteigs, masses presentacions, que potser degut a les circumstàncies que s’estan vivint, podrien canviar-se.

L’últim claustre que vam fer es va parlar de la necessitat que hi ha dels temps de reflexió.

Amb la Priscila varem programar decorar la façana de P-3 amb flors que tinguessin l’alçada dels nostres infants, tot molt colorit, una cosa que li faltava al centre.

Aquell mateix matí em vaig creuar a la directora a la sala de mestres, es va apropar a mi recordant-me el que s’havia parlat en l’últim claustre sobre el temps de reflexió, i el que li havia fet pensar el treball que havíem fet de la façana, i em va donar les gràcies, per primera vegada.

 

 

ORGANITZACIÓ DEL CENTRE ( Convivència - Estratègies de comunicació )

En aquesta entrada em vull centrar en el tema de les reunions que es porten a cap en el centre, en particular em centraré en les de claustre.

Abans de començar les pràctiques, la nostra primera presa de contacte amb el centre i el professorat va ser una reunió de claustre. Va ser força interessant per que no tan sols es va parlar d’un tema que em va agradar sinó que també va ser com una forma de presentar-nos a tot l’equip. Trobo que la directora va estar molt encertada, per que ens va agraïr que vinguéssim a treballar amb ells i a més vam perdre la por i els nervis d’un primer dia.

Les primers setmanes que vaig estar al centre van ser diferents, com ja he comentat en una altre entrada vam començar en l’època del Carnaval i no es van portar a cap de forma estricta. Van ser unes primeres setmanes una mica atípiques, on no acabaves d’entendre el funcionament intern del centre. Però poc a poc tot va tornar a el que era habitual.

A diferència d’altres centres al Ceip Puig d’En Valls fan cada setmana dos reunions, es comença la setmana amb una reunió de cicle els dilluns i es finalitza amb una reunió de claustre els divendres. No tots els centres son iguals i no a tot arreu es fan reunions tant seguides. Tot i així es fan altres reunions i són força flexibles en cas de que algú hagi de comentar alguna cosa o que hi hagi algun pont o alguna incidència.

Una de les estratègies de comunicació que fan servir és la següent: en algunes de les reunions de claustre hi ha mestres que expliquen a la resta dels seus companys, així com al equip directiu una temàtica en particular, compartint coneixements sobre coses que consideren importants. La primera presa de contacte va ser una mestra d’anglès de primària que explicava el seu viatge de Erasmus a Anglaterra i com s’ho havia passat. A més va explicar com volia treballar aquest trimestre un llibre de contes de diferents maneres amb totes les edats.

Una altre vegada la pròpia directora ens va explicar el funcionament de les tablets d’una manera pràctica i molt visual. La major part del professorat ja coneixia aquesta nova tecnologia, però hi havia molts que no l’havien tocat mai. Així que els va cridar molt l’atenció i tots van quedar molt satisfets amb l’exposició on es va ajudar d’un suport visual pas a pas.

I la reunió de claustre que més em va agradar va ser una de la mestra d’anglès que marxava de nou a Anglaterra, i ens va explicar el funcionament del centre on anava. A més abans de marxar van venir les pròpies mestres d’aquell centre i ens van mostrar fotos, treballs, tot en anglès. Em va semblar molt productiu i a més va ser molt real, per que primer vam conèixer com treballaven, després vam conèixer a les pròpies mestres que ens van explicar in situ com ho feien i volien saber com ho fèiem nosaltres.  

La veritat es que em sembla una forma extraordinària d’organització tot plegat, caracteritzat per una convivència on tots tenen cabuda i poden aprendre uns dels altres. El clima que es respira com sempre he dit és acollidor, amb molt bones relacions entre els companys amb respecte i apreci entre ells. Els mestres es senten molt satisfets amb aquesta forma de treball ja que es parla sobre la realitat i les coses que poden succeir o que podem tenir dubtes com a professionals.

Trobo que és una manera de formar-se sense necessitar una ajuda externa, tot i que moltes vegades hi ha necessitats que fan que sigui inevitable.

El nostre equip de PRACTICUM hem assistit a TOTES les reunions d’aquest dos mesos, les de comissions lingüístiques, les de necessitats especials, les de claustre, cicle, les de coordinació, avaluacions de tot el cicle... La nostra directora troba que es essencial empapar-nos de totes i cada una d’elles per a veure com funciona TOT el centre, i ho trobo adequat.

Després de les vacances de Pasqua continuarem amb aquesta agradable experiència!

Psicomotricitat ( actitud ètica docent )

PSICOMOTRICTAT

L’Entrada d’avui l’enfocaré a fer un anàlisi reflexiu sobre les classes de psicomotricitat que es fan al centre.

La classe es divideix en dos grups, un grup la imparteix abans del pati i l’altre després. La duració de la sessió sencera és d’una hora, tot i que el desplaçament cap a l’aula i la preparació equivaldria a quinze minuts, per tant diríem que les sessions senceres son de 40 minuts aproximadament. A més a més es barregen els dos grups de la mateixa línea, i així es com si fos una classe sencera i a la vegada també fan relació amb altres nens i nenes.

El que més em va impactar de l’aula quan vaig arribar la primera vegada va ser el tema de la seguretat. És cert que amb el mestre que estan és un noi que està molt pendent del que fan els infants i els esta controlant tot el temps. Però trobo que no tot el terra està del tot cobert i els matalassos segons a alguna altura són massa estrets. Per mi des de el meu punt de vista, i únicament he vist dues sales més de psicomotricitat en la meva vida, no reuneix les condicions necessàries per a que la utilitzin uns nens en una edat tan temprana, on no tenen por a res.

Les vegades que he assistit a aquestes sessions no ha passat res, i no he sentit en aquests dos mesos res fora d’alguna mossegada i algun cop lleu, però crec que en qualsevol moment pot produir-se.

En quan a com es desenvolupen les sessions, he pogut observar que sempre es realitza la mateixa rutina, per començar es reparteixen els mitjons de psico de cada classe. D’aquesta manera també estàs passant llista, ja que pots comprovar qui ha faltat segons els mitjons restants. Un cop repartit es recorden les normes, el que sí ens agrada fer i el que no ens agrada. Després s’aixequen tots i es posen en línea per a tirar la torre que ha estat muntada abans que arribessin els nens.

Un cop han destrossat la torre ja tenen joc lliure, el mestre va repartint material poc a poc, crec que és una bona manera per a que toquin tots el material, però també crec que sempre és el mateix. Els nens no troben cap novetat, seria un punt que trobo negatiu. Però imagino que també serà per falta de recursos.

El que sí que sé es que el mestre de psico ha eliminat les cordes, i em sembla perfecte. Jo mateixa fa 10 anys vaig viure una situació i una experiència que mai oblidaré. Vaig compartir equip de mestres quan jo treballava com a vetlladora d’un nen Asperger en una aula de P-3. Aquesta companya que feia de mestre de suport per que no es sentia segura de res havia estat mestra en una altre escola pública com a professora d’educació física a primària. Va viure la pitjor experiència que es pot tenir en la vida, va enviar un grup a buscar material a l’aula de gimnàstica quan ells estaven impartint la classe al pati. Van ser 5 minuts de retràs que els nens no tornaven, va anar a buscar-los i estava un dels nens penjat en una corda d’aquestes que estan des del sostre. Els companys li havien donat voltes com si fos un joc i van acabar amb el pitjor que podia succeir, el nen va morir ofegat amb les cordes. Va ser un accident que es podria haver evitat, i la culpable havia estat la mestra per deixar que nens de 9 anys anessin sols a buscar unes pilotes. Amb això vull dir que gairebé mai passen coses dolentes, però poden passar. Quantes vegades hem enviat a nens de 9 anys a buscar alguna cosa, o que anessin a la seva classe sols? Doncs estic segura que moltes vegades. I tot això ho he explicat per demostrar que mai estem cobertes, que mai podem deduir que no pot passar res, que amb nens sempre hem de tenir mil ulls.

També m’agradaria comentar que durant la sessió el mestre no realitza cap tipus d’intervenció. A no ser que tinguin algun mal comportament. Quan això succeeix utilitza la tècnica de temps fora. Això consisteix a durant un període de temps no superior a deu minuts, el nen és apartat del ambient estimulant amb la finalitat que el nen pensi i reflexioni que ha fet una cosa malament.

Reflexionant una mica sobre l’actitud ètica docent m’agradaria comentar que em resulta excessiu el temps que el nen deixa de jugar, i considero que es podria fer un altre tipus de procés. Primer de tot s’hauria d’escoltar al nen del per que ha fet aquella actuació i donar-li l’oportunitat d’explicar-se. Estic a favor d’aquest tipus de tècnica però també crec que no hi ha el temps suficient per a poder invertir en les situacions que passen. Això és degut a lo de sempre, masses nens per a una única persona que ha de continuar controlant a la resta del grup que continua en acció.

La sessió finalitza amb un dibuix del que han fet, o del que s’ha treballat. Però no hi ha massa temps per a res i el que ha succeït amb algun infant queda una mica en l’aire. Quan tornen a la classe el mestre li explica a la tutora com ha anat i li diu quin nen no ha respectat les normes. Llavors es quan la mestra ha d’actuar en un període de temps curt i que potser l’Infant ja no recorda per que ja ha passat massa temps des de que ha succeït.

Per finalitzar m’agradaria comentar un recurs que esta impartint la tutora nou. Ella dona una recompensa quan hi ha un bon comportament dels alumnes amb un tatuatge final amb cara contenta. Des de la meva humil opinió el nens haurien de complir les normes, ser conscients i interioritzar que s’han de comportar de manera adequada deixant de costat els comportaments disruptius, sense dependre que la mestra posi un tatuatge o no. No considero apropiat l’associació de tenir un bon comportament amb una recompensa d’aquest tipus, ja que hi ha molts nens que no els sembla atractiu. Però també entenc que davant d’un grup inquiet has d’anar provant coses fins que s’aconsegueixi l’objectiu.

Espai i Temps ( actitud ètica docent)

ESPAI I TEMPS

L’aula de la classe de “les caputxetes i el llop” esta organitzada per racons. Els racons dintre d’un aula tenen la funció de distribuir-la en zones, on cadascun dels racons realitza una tasca diferent i determinada.

A la nostra classe es porten a cap dos cops per setmana ( dimecres i divendres) i tenen una duració aproximada d’una hora i quart. Els racons presents a l’aula son: números, plàstica, lletres, construccions, cotxes, animals, contes, la caseta, la caputxeta i el llop, els metges i el racó de les estacions que es troba fora de l’aula entremig de les dues classes de la mateixa línea.

Des del meu punt de vista, els racons existents a la classe responen adequadament a l’edat i les necessitats dels infants. La classe esta organitzada de manera clara i còmoda. Cada cosa té els seu espai permanent i els nens saben on han de buscar el material, i on l’han de deixar quan toca ordenar-ho. Però també he de dir que després d’estar a l’aula ja gairebé dos mesos, he pogut comprovar que hi ha racons que ni els toquen ni els criden més l’atenció. Es per això que les mestres d’Infantil ens han demanat que com a projecte de millora volen que pensem racons que siguin innovadors i creatius, per cada classe diferent. Pensant en les necessitats del grup.

En quant a l’ ubicació dels mobles i dels racons, la classe es queda petita, i moltes vegades hi ha racons que no es veuen, que son justament els que no els criden massa l’atenció. Penso que podríem fer canvis, i que crec que hauríem d’eliminar els que no funcionen, per poder tenir més espai pels que si.

 L’aula ha de ser un espai flexible i funcional, per això entenc que les mestres demanin que es variï aquest material i introduïm nous conceptes per minimitzar i finalment eliminar els que no desperten cap interès en el nen.  També penso que el treball de la mestra és molt extens, i que a vegades és molt difícil una persona sola poder estar en constant desenvolupament novedos quan tens 25 criatures que has d’avaluar, arribar a uns objectius curriculars força marcats, que a més hi hagi projectes segons les necessitats del teu propi grup de forma espontània i que a més siguis una persona innovadora, alegre i entusiasta. Que difícil...

Per tot això que acabo de nombrar, penso que analitzant l’actitud ètica docent el temps destinat a la realització d’aquesta activitat és insuficient. Canviaria hores que tenen destinades a fer fitxes per temps per a poder fer més racons. Encara que estic dient tot això, sóc conscient que la meva mestra també ho faria, però hi ha una sèrie de pautes que regeixen l’escola, la direcció i que s’han de complir i prou. Des de la meva humil opinió no trauria fitxes importants i necessàries com les de lectoescriptura, ja que crec que son indispensables per la canalla, però si que li donaria un paper prioritari  al treball per racons ja que considero que son una estratègia pedagògica que facilita la participació activa del nen en la construcció del seu coneixement.

Fent referència al paper de la mestra ella confia molt en les possibilitats del seus alumnes. Els protagonistes alhora de fer racons són ells, la mestra ha de quedar en un segon pla de forma observadora. Quan vaig arribar jo recordo que la meva tutora d’aula va respirar tranquil·la i em va comentar que es podrien treballar molt millor els racons i es podrien tenir molt més controlats ara que havia arribat jo, i tenia molta raó. Ja que son moments que una persona sola no pot estar pendent dels 25 infants i les diferents activitats que fan a la vegada i l’atenció que ells et demanen. Per tant aquells temps també s’utilitzen per avançar alguna feina que es tingui pel dia següent, ja que com he dit el temps va massa ràpid dins d’una aula d’infantil. J

RUTINES ( Aprenentatge autònom- Autoconcepte professional)

RUTINES

L’ entrada que faré avui va destinada cap el moments de l’assemblea, els primers dies de l’escola com no varen ser els més “normals” en quan a temps, preparació del carnaval, va haver ponts, una mica de descontrol per música, anglès i altres situacions..... Tot això va fer que durant dies no es fes una assemblea amb la tutora.

Així que quan vam tornar a la normalitat i a la “rutina” va ser quan vaig poder tenir una observació activa de l’assemblea real. Volia saber com es desenvolupava el dia a dia i adaptar-me a la meva tutora i al grup classe. Al cap d’uns dies de fer assemblea, la meva tutora em va invitar a que quan jo volgués podia fer l’assemblea tota sola. Justament al dia següent, va entrar el cap d’estudis a mirar quins nens van al menjador, com fa cada dia, i va dir- “Jenni , la teva companya de la classe del costat ja ha canviat els papers amb la mestra, ja estan en diferents cadires” ( com dient-me que hauria de fer l’assemblea, no ho va dir en cap moment per posar pressió ni res, és un home que té un humor molt maco, però jo vaig pensar que tenia tota la raó del món, i que ja era hora d’avançar, sense por.)

Vaig escollir un dia que no estigués tot el grup-classe, suposo que per respecte a que no em fessin cas, o que no causés la seguretat que ells han de tenir cap a mi .

 L’assemblea no és una activitat que em semblés amb massa dificultat, ni tampoc m’incomodava , ja que gairebé és semblant a com la faig jo diàriament a la meva escoleta. La gran diferencia és que els de P-3 ja interactuen molt més, i el grup que m’ha tocat, com sempre m’ha passat al llarg de la meva curta vida com a tutora, és molt mogut.

Tots sabem que hi ha dies que els nens estan bastant més receptius a escoltar, a aixecar la mà quan volen parlar i volen participar, a prestar atenció al capità del dia, que és l’encarregat de passar llista i de una sèrie de càrrecs com; quin dia da, quin dia és, quants nens falten, quantes nenes falten.... Però hi ha altres dies, que per diverses circumstàncies ( plou, fa vent, hi ha hagut algun pont, és divendres, comença la primavera i la sang altera...) estan d’allò més alterats, tot i que és primera hora del matí. Això és totalment comprensible, i com ja hem dit moltes vegades una de les qualitats que ha de tenir una bona mestra és ser flexible i sobretot pacient. Tot i que com ja he comentat anteriorment no és la meva primera assemblea amb infants, igualment és una nova situació per mi i m’inquieta el fet de no donar la talla , o no aconseguir el respecte d’ells.

La primera presa de contacte meva amb l’assemblea va ser una mica tramposa, li vaig preguntar a la meva tutora si podia escollir jo mateixa el capità/ana, i per una volta no fer-ho per ordre de llista. El meu propòsit era clar, volia que em fos més pràctic i àgil al ser la primera vegada.  Vaig escollir una nena que és força espavilada, i que ja sabia jo que seria una gran companya per començar el meu primer dia. Aquesta nena és molt independent i té molt interioritzats els passos a seguir, per tant no em va costar gens ni mica fer-la amb ella. Per tant és va convertir en una nena molt autònoma que ho feia amb la meva ajuda però anava més avançada que jo. El resultat va ser molt positiu.

La segona vegada que feia l’assemblea tota sola ja em vaig sentir com si l’hagués feta sempre, de fet una vegada acabada la meva tutora em va felicitar i em va dir que ja la podia fer tots els dies que jo volgués.

A la conclusió que vaig arribar a través d’analitzar el meu autoconcepte professional va ser sentir-me orgullosa de com puc canviar una situació que desconec i que m’aterra en un principi, en una activitat que m’encanta i em sento segura fent-la. I això de mi mateixa em sorprèn i a la vegada m’agrada i em fa adonar-me que per fi he aconseguit fer el que m’agrada. Em sento que és el meu lloc, jo he treballat i he estudiat altres coses, i quan per fi t’adones que has encertat no pot haver res més gratificant que et faci sentir tan feliç i plena ( en aquest moment de la meva vida, que encara no tinc fills evidentment, un cop els tingui ells seran el meu millor premi)

Bé, per tot el que acabo d’explicar i exposat anteriorment puc afirmar que he portat a cap un aprenentatge autònom.

Disseny ( Reflexió i innovació)

Disseny

Avui parlaré sobre una activitat que vaig portar a cap amb la meva companya de pràctiques Priscila. Les dues estem amb P-3, i vam pensar que seria interessant poder preparar-nos una activitat de forma conjunta per a poder fer-ho amb les dues classes.

Després de parlar amb la tutora, i comentar-li les ganes de poder crear una activitat diferent amb els nens on nosaltres podéssim guiar a la canalla, no va tenir cap inconvenient, tot el contrari. Es va decidir fer-ho en petit grup primer de tot, per a que fos més fàcil de guiar al ser la primera vegada, i ens va semblar molt bona idea. Per tant, vam escollir el dia on els infants es divideixen, quasi la meitat del grup va a Religió i l’altre es queda amb Valors. Nosaltres treballaríem amb els infants de Valors.

Em vaig reunir amb la meva companya Priscila i vam fer un procés de reflexió conjunta per poder veure quin era el valor que volíem transmetre aquesta setmana. A la vida hi ha molt infinitat de valors que els infants han d’aprendre i instaurar en les seves actituds diàries, però volíem fer un valor que estigués ja instaurat, així poder saber com ho valoren ells, que és el que fan, com actuen...

A més a més volíem crear una activitat que fos innovadora, ja que quasi totes les activitats que  es fan estan destinats al gran grup o al treball individual. Considero fonamental que els nenes dialoguin, cooperin, comparteixin, i arribin a acords. Es per això que volíem crear una activitat que entre ells poguessin dialogar, en parelles per exemple, que es crees una situació que no fos tan comú com el que fan a diari. Aquesta distribució en petit grup facilita que posin en pràctica aquestes habilitats i siguin capaços de solucionar els seus propis conflictes. La activitat va consistir en tres parts:

La primera part era llegir un conte que tractava sobre un valor molt important L’AMISTAT , el conte es denomina “El Poni i l’Amistat” per a fer-ho més atractiu pels infants, havíem fet unes marionetes dels personatges plastificades i les anàvem enganxant a la pissarra, on a mesura que anàvem explicant la historia anàvem pintant el paisatge, per exemple; una finca de cavalls, un camí amb un riu... La Priscila i jo ens ho vam planificar d’aquesta manera, una llegia el conte i l’altre pintava i enganxava les marionetes, i a la meitat del conte canviàvem.

Tots els infants van estar expectants a la historia, i no van dir ni “mu”, no vam haver de cridar l’atenció a cap ni un. El resultat va ser molt positiu ja que un cop acabat el conte vam passar a la segona part.

Aquesta part consistia en fer una comprensió de la narració i veure com per ells mateixos explicaven situacions viscudes.

Primer de tot vam fer una breu introducció del que era la amistat i comprovar que els nens ens havien compres el que volíem transmetre des d’un principi.  Com sempre, solen participar els mateixos, per tant vaig fer preguntes directes als nens que normalment els hi costa una miqueta més parlar. S’havia d’aprofitar que estàvem la meitat de la classe, i es notava.

 Les preguntes va anar encaminades així, ja que algunes d’elles van sorgir de manera espontània segons el que anava succeint.

-          Què li passava al poni? Era un poni content? Perquè?

-          Ens agradaria que ens passés a nosaltres a l’escola el que li ha passat al Poni Dundi?

-          Com s’ha d’actuar amb els amics?

-          Com no s’ha d’actuar mai amb els amics?

-          Què fem amb els amics?

-          Què és el que més t’agrada de...

Va ser una activitat molt enriquidora per que van parlar tots, i cada vegada i havia més explicacions i més mans aixecades.

L’última part es la artística, és la que menys ens agradava a nosaltres dos, però si que es veritat que amb una imatge que acabes de treballar reforces el que acabes de fer. Vam repartir unes imatges del protagonista de la historia, el Poni Dundi. Es va posar a la pissarra la nostra marioneta i vam deixar que cadascú pintés com volgués, explicant de nou que en Dundi necessitava molts colors i molt d’amor per ser feliç. Va haver nens que els van pintar exactament com el model de la pissarra, altres que els van pintar de molts colors diferents amb l’explicació de que no estigués trist, i altres van pintar com van voler. Fos com fos, van quedar uns ponis preciosos que després Priscila i jo vam decorar amb llana i s’ho van poder portar a casa súper contents.

La meva tutora de l’aula va quedar molt satisfeta amb el resultat, i ens va felicitar a les dos. De fet ja esta confiscat que cada dia de valors la Priscila i jo contarem un conte als nostres peques sobre un valor diferent cada setmana.

La felicitació de la meva mestra sobre el reconeixement del treball realitzat i la resposta dels infants de forma tan positiva em fa sentir-me molt reconfortada i molt realitzada. Aquesta ha estat la meva primera experiència totes soles, amb planificació i acció i estic molt contenta, a més a més,  transmetre valors a la canalla és una tasca que m’encanta!

Col.laboració ( Famílies- Treball Col.laboratiu)

Col·laboració

La participació de les famílies dins els centres educatius ha estat considerat com un aspecte fonamental per un bon rendiment dels infants en els seus aprenentatges cognitius i emocionals. La participació i col·laboració dels pares en la primera etapa d’educació infantil serà molt rellevant pel futur. Tot i així es demana que aquesta participació continuï també a la etapa d’educació primària.

Els pares son els que proporcionen als petits els primers aprenentatges cognitius i emocionals per a que puguin accedir a la comprensió del funcionament de la societat. Es per això que la família i l’escola han de treballar de manera conjunta, amb un mateix objectiu, ajudar als petits a un bon desenvolupament i formació.

Per tant queda clar l’ importància que aquestos col·laborin i s’impliquin, tot i que a vegades poden sorgir complicacions i dificultats.

Fa anys que sóc tutora en una escoleta i conec com son els infants, cada grup que es té, es nou i tenen mons molts diferents. Has de saber adaptar-te com a mestre a qualsevol dificultat que succeeixi i saber solucionar tots els problemes que poden haver.  

A més cada petit té una personalitat, unes característiques, un ritme... que el fa ser únic. Tots els grups son diferents, i tots els nens son diferents.

Cada infant té darrere una ,família, amb unes necessitats i unes particularitats, que també fa úniques a aquestes famílies. Per tant el treball de la mestra no es queda només en el infant sinó també en conèixer a les seves famílies, amb les seves personalitats, histories personals,necessitats..., un treball molt extens i complex.

Crec firmament en l’ implicació dels pares dins del centre i dins de l’aula, de fet porto dos setmanes a l’escola i els dos dilluns han fet “ EL DIA DEL PROTAGONISTA” on els pares fan alguna activitat amb el seu fill/a i els seus companys. Una activitat lliure creada per ells mateixos on el seu fill es converteix en el protagonista del dia. La cara de l’infant i l’emoció es palpable, i els pares poden conèixer i participar en una activitat divertida i adequada a les possibilitats de cada família.

La primera setmana de les meves pràctiques va caure en la setmana de “CARNAVAL” , setmana de estrés, on es fan activitats que no son les de sempre, i que tot és més boig de lo normal. Tot i així, la meva mestra tutora va estar a l’alçada ja que em va explicar tot amb detall. Em va transmetre com seria la rua de Carnaval, quina posició era la que em tocava i que havia de fer. Em va explicar que no havia demanat ajuda a les famílies, però que segurament estarien al nostre costat i que ens acompanyarien en la nostra caminada. Sincerament no em va estranyar, tracto amb pares a diari, i moltes vegades es més difícil fer-te entendre amb ells més que amb els infants. Així que ja em vaig posar les mans a cap i vaig pensar que hauria de carregar-me de paciència, ja que un dels grans inconvenients que tenia jo, era que no els conec, i si algun agafava la mà d’algun infant i se l’emportava del meu costat o de la zona de control no volia ser una cridanera ni semblar que els podia molestar que algú de fora digués alguna cosa al seu avi, tieta, cosina...

Vaig ,col·laborar, activament a vestir de caputxetes i llops a 25 nens i nenes de 3 anys, i després vaig anar a l’aula de P-5 a vestir a 25 Pinotxos i quedar-me amb aquella mestra ja que els de 3 anys anaven un en un trenet, cosa que em va semblar una genial idea, ja que son massa petits per poder fer la caminada que varem fer.

Quan portàvem 5 minuts de rua que semblava que anàvem més o menys rectes, i amb compàs una mare va agafar la mà de la seva filla i es va col·locar directament a la fila de nens que estava controlant. Jo tenia una nena a la mà quan la seva mare, o tieta o madrina o no se que era tota l’estona li feia preguntes “com estàs?, estàs molt seria, estàs be? Vols aigua? Vols galetes?  Jo crec que amb la meva cara ja li estava contestant jo, però es clar jo no podia dir res, i no volia ser una amarga un dia tan bonic com la rua de carnaval. Si no tenia prou la típica mare que vol la foto en aquell moment i fa que ens endarrerim i perdem el ritme i jo passes una vergonya per por a que em cridessin l’atenció.

He d’admetre que va ser un dia que em vaig sentir molt agobiada i ho vaig passar una miqueta malament, però vaig intentar que no es notés en absolut, sempre somrient i ser lo més respectuosa possible amb tothom.

Em queda clar que aquesta experiència em serveix de forma molt positiva per adonar-me que els pares no canvien tinguin l’edat que tinguin els fills, que tot i que siguin una mica més grossos, en aquest cas 5 anys, continuen actuant de la mateixa manera. Per tant en reforço que és molt important tenia una bona relació amb ells, deixar clar sempre unes pautes i unes consideracions que han de respectar per a que hagi una relació fluida per tots els components del centre.

Primer contacte

 

Presentació

 

Això sembla ser que comença a tenir un final, ja era hora... no ha estat un camí gens fàcil, sobretot a la gent que treballa i que s’ha de buscar la vida, que no viu amb els pares, i que no té ajuda econòmica enlloc.

 

Han estat estius de treballar 17 hores sense lliure, per poder pagar els crèdits de les assignatures, han estat nits sense dormir per falta d’hores per poder aprendre un temari que no acabava mai, han estat mesos dient no a sopars, festes, sortides, viatges... per falta de temps per acabar la feina. Gent que treballa i portar el ritme d’una Universitat presencial obligatòria no ha estat gens fàcil, no.

 

 I em trobo ara mateix fent “cinquè” de carrera per que l’any passat no havia aconseguit els sous per poder fer les pràctiques i deixar la meva feina , així que aquest 2016 he cedit el meu càrrec com a tutora en una escoleta, dir adéu a la meva canalla i començar les pràctiques en una escola pública sense rebre cap tipus de remuneració en quatre mesos.

 

I ara pensareu que estic enfadada, o que em sembla que està molt mal organitzat en aquest país l’educació, doncs sí, crec que és denigrant que no hi hagi opcions, i no em refereixo a opcions que donen en altres països com pagar-te els estudis, ajudar-te amb l’economia del lloguer etc... Em refereixo que no hi hagi opcions com hi ha a la península, poder fer unes `pràctiques de quatre mesos pel matí o per la tarda... segons els teu horari laboral, una cosa senzilla des de el meu punt de vista.

 

En fi, tot i així miro enrere, i miro amb orgull el que he aconseguit, sempre he portat La universitat al dia, no he faltat quasi mai, i he estat de les que han donat l’ànima per aconseguir tots els propòsits. I ara amb les pràctiques he de continuar igual, sempre mirant endavant i encara que no puguis més, no deixis mai de somriure.

 

Tinc sentiments retrobats en aquesta escola que fa dos setmanes que trepitjo, fa 10 anys vaig treballar amb un nen Asperger en una escola que era molt semblant a la que estic ara, per tant tinc un molt bon sabor de boca cada vegada que passo la porta principal.

Estic expectant per continuar amb la meva tasca, la meva aventura com a mestra, que es continuar aprenent i anar creixent cada dia. Agraeixo tenir l'oportunitat de poder treballar en una escola pública i poder el dia de demà ser membre d'un equip real, com el que estic vivint ara.