ORGANITZACIÓ DEL CENTRE ( Convivència - Estratègies de comunicació )

En aquesta entrada em vull centrar en el tema de les reunions que es porten a cap en el centre, en particular em centraré en les de claustre.

Abans de començar les pràctiques, la nostra primera presa de contacte amb el centre i el professorat va ser una reunió de claustre. Va ser força interessant per que no tan sols es va parlar d’un tema que em va agradar sinó que també va ser com una forma de presentar-nos a tot l’equip. Trobo que la directora va estar molt encertada, per que ens va agraïr que vinguéssim a treballar amb ells i a més vam perdre la por i els nervis d’un primer dia.

Les primers setmanes que vaig estar al centre van ser diferents, com ja he comentat en una altre entrada vam començar en l’època del Carnaval i no es van portar a cap de forma estricta. Van ser unes primeres setmanes una mica atípiques, on no acabaves d’entendre el funcionament intern del centre. Però poc a poc tot va tornar a el que era habitual.

A diferència d’altres centres al Ceip Puig d’En Valls fan cada setmana dos reunions, es comença la setmana amb una reunió de cicle els dilluns i es finalitza amb una reunió de claustre els divendres. No tots els centres son iguals i no a tot arreu es fan reunions tant seguides. Tot i així es fan altres reunions i són força flexibles en cas de que algú hagi de comentar alguna cosa o que hi hagi algun pont o alguna incidència.

Una de les estratègies de comunicació que fan servir és la següent: en algunes de les reunions de claustre hi ha mestres que expliquen a la resta dels seus companys, així com al equip directiu una temàtica en particular, compartint coneixements sobre coses que consideren importants. La primera presa de contacte va ser una mestra d’anglès de primària que explicava el seu viatge de Erasmus a Anglaterra i com s’ho havia passat. A més va explicar com volia treballar aquest trimestre un llibre de contes de diferents maneres amb totes les edats.

Una altre vegada la pròpia directora ens va explicar el funcionament de les tablets d’una manera pràctica i molt visual. La major part del professorat ja coneixia aquesta nova tecnologia, però hi havia molts que no l’havien tocat mai. Així que els va cridar molt l’atenció i tots van quedar molt satisfets amb l’exposició on es va ajudar d’un suport visual pas a pas.

I la reunió de claustre que més em va agradar va ser una de la mestra d’anglès que marxava de nou a Anglaterra, i ens va explicar el funcionament del centre on anava. A més abans de marxar van venir les pròpies mestres d’aquell centre i ens van mostrar fotos, treballs, tot en anglès. Em va semblar molt productiu i a més va ser molt real, per que primer vam conèixer com treballaven, després vam conèixer a les pròpies mestres que ens van explicar in situ com ho feien i volien saber com ho fèiem nosaltres.  

La veritat es que em sembla una forma extraordinària d’organització tot plegat, caracteritzat per una convivència on tots tenen cabuda i poden aprendre uns dels altres. El clima que es respira com sempre he dit és acollidor, amb molt bones relacions entre els companys amb respecte i apreci entre ells. Els mestres es senten molt satisfets amb aquesta forma de treball ja que es parla sobre la realitat i les coses que poden succeir o que podem tenir dubtes com a professionals.

Trobo que és una manera de formar-se sense necessitar una ajuda externa, tot i que moltes vegades hi ha necessitats que fan que sigui inevitable.

El nostre equip de PRACTICUM hem assistit a TOTES les reunions d’aquest dos mesos, les de comissions lingüístiques, les de necessitats especials, les de claustre, cicle, les de coordinació, avaluacions de tot el cicle... La nostra directora troba que es essencial empapar-nos de totes i cada una d’elles per a veure com funciona TOT el centre, i ho trobo adequat.

Després de les vacances de Pasqua continuarem amb aquesta agradable experiència!

Psicomotricitat ( actitud ètica docent )

PSICOMOTRICTAT

L’Entrada d’avui l’enfocaré a fer un anàlisi reflexiu sobre les classes de psicomotricitat que es fan al centre.

La classe es divideix en dos grups, un grup la imparteix abans del pati i l’altre després. La duració de la sessió sencera és d’una hora, tot i que el desplaçament cap a l’aula i la preparació equivaldria a quinze minuts, per tant diríem que les sessions senceres son de 40 minuts aproximadament. A més a més es barregen els dos grups de la mateixa línea, i així es com si fos una classe sencera i a la vegada també fan relació amb altres nens i nenes.

El que més em va impactar de l’aula quan vaig arribar la primera vegada va ser el tema de la seguretat. És cert que amb el mestre que estan és un noi que està molt pendent del que fan els infants i els esta controlant tot el temps. Però trobo que no tot el terra està del tot cobert i els matalassos segons a alguna altura són massa estrets. Per mi des de el meu punt de vista, i únicament he vist dues sales més de psicomotricitat en la meva vida, no reuneix les condicions necessàries per a que la utilitzin uns nens en una edat tan temprana, on no tenen por a res.

Les vegades que he assistit a aquestes sessions no ha passat res, i no he sentit en aquests dos mesos res fora d’alguna mossegada i algun cop lleu, però crec que en qualsevol moment pot produir-se.

En quan a com es desenvolupen les sessions, he pogut observar que sempre es realitza la mateixa rutina, per començar es reparteixen els mitjons de psico de cada classe. D’aquesta manera també estàs passant llista, ja que pots comprovar qui ha faltat segons els mitjons restants. Un cop repartit es recorden les normes, el que sí ens agrada fer i el que no ens agrada. Després s’aixequen tots i es posen en línea per a tirar la torre que ha estat muntada abans que arribessin els nens.

Un cop han destrossat la torre ja tenen joc lliure, el mestre va repartint material poc a poc, crec que és una bona manera per a que toquin tots el material, però també crec que sempre és el mateix. Els nens no troben cap novetat, seria un punt que trobo negatiu. Però imagino que també serà per falta de recursos.

El que sí que sé es que el mestre de psico ha eliminat les cordes, i em sembla perfecte. Jo mateixa fa 10 anys vaig viure una situació i una experiència que mai oblidaré. Vaig compartir equip de mestres quan jo treballava com a vetlladora d’un nen Asperger en una aula de P-3. Aquesta companya que feia de mestre de suport per que no es sentia segura de res havia estat mestra en una altre escola pública com a professora d’educació física a primària. Va viure la pitjor experiència que es pot tenir en la vida, va enviar un grup a buscar material a l’aula de gimnàstica quan ells estaven impartint la classe al pati. Van ser 5 minuts de retràs que els nens no tornaven, va anar a buscar-los i estava un dels nens penjat en una corda d’aquestes que estan des del sostre. Els companys li havien donat voltes com si fos un joc i van acabar amb el pitjor que podia succeir, el nen va morir ofegat amb les cordes. Va ser un accident que es podria haver evitat, i la culpable havia estat la mestra per deixar que nens de 9 anys anessin sols a buscar unes pilotes. Amb això vull dir que gairebé mai passen coses dolentes, però poden passar. Quantes vegades hem enviat a nens de 9 anys a buscar alguna cosa, o que anessin a la seva classe sols? Doncs estic segura que moltes vegades. I tot això ho he explicat per demostrar que mai estem cobertes, que mai podem deduir que no pot passar res, que amb nens sempre hem de tenir mil ulls.

També m’agradaria comentar que durant la sessió el mestre no realitza cap tipus d’intervenció. A no ser que tinguin algun mal comportament. Quan això succeeix utilitza la tècnica de temps fora. Això consisteix a durant un període de temps no superior a deu minuts, el nen és apartat del ambient estimulant amb la finalitat que el nen pensi i reflexioni que ha fet una cosa malament.

Reflexionant una mica sobre l’actitud ètica docent m’agradaria comentar que em resulta excessiu el temps que el nen deixa de jugar, i considero que es podria fer un altre tipus de procés. Primer de tot s’hauria d’escoltar al nen del per que ha fet aquella actuació i donar-li l’oportunitat d’explicar-se. Estic a favor d’aquest tipus de tècnica però també crec que no hi ha el temps suficient per a poder invertir en les situacions que passen. Això és degut a lo de sempre, masses nens per a una única persona que ha de continuar controlant a la resta del grup que continua en acció.

La sessió finalitza amb un dibuix del que han fet, o del que s’ha treballat. Però no hi ha massa temps per a res i el que ha succeït amb algun infant queda una mica en l’aire. Quan tornen a la classe el mestre li explica a la tutora com ha anat i li diu quin nen no ha respectat les normes. Llavors es quan la mestra ha d’actuar en un període de temps curt i que potser l’Infant ja no recorda per que ja ha passat massa temps des de que ha succeït.

Per finalitzar m’agradaria comentar un recurs que esta impartint la tutora nou. Ella dona una recompensa quan hi ha un bon comportament dels alumnes amb un tatuatge final amb cara contenta. Des de la meva humil opinió el nens haurien de complir les normes, ser conscients i interioritzar que s’han de comportar de manera adequada deixant de costat els comportaments disruptius, sense dependre que la mestra posi un tatuatge o no. No considero apropiat l’associació de tenir un bon comportament amb una recompensa d’aquest tipus, ja que hi ha molts nens que no els sembla atractiu. Però també entenc que davant d’un grup inquiet has d’anar provant coses fins que s’aconsegueixi l’objectiu.

Espai i Temps ( actitud ètica docent)

ESPAI I TEMPS

L’aula de la classe de “les caputxetes i el llop” esta organitzada per racons. Els racons dintre d’un aula tenen la funció de distribuir-la en zones, on cadascun dels racons realitza una tasca diferent i determinada.

A la nostra classe es porten a cap dos cops per setmana ( dimecres i divendres) i tenen una duració aproximada d’una hora i quart. Els racons presents a l’aula son: números, plàstica, lletres, construccions, cotxes, animals, contes, la caseta, la caputxeta i el llop, els metges i el racó de les estacions que es troba fora de l’aula entremig de les dues classes de la mateixa línea.

Des del meu punt de vista, els racons existents a la classe responen adequadament a l’edat i les necessitats dels infants. La classe esta organitzada de manera clara i còmoda. Cada cosa té els seu espai permanent i els nens saben on han de buscar el material, i on l’han de deixar quan toca ordenar-ho. Però també he de dir que després d’estar a l’aula ja gairebé dos mesos, he pogut comprovar que hi ha racons que ni els toquen ni els criden més l’atenció. Es per això que les mestres d’Infantil ens han demanat que com a projecte de millora volen que pensem racons que siguin innovadors i creatius, per cada classe diferent. Pensant en les necessitats del grup.

En quant a l’ ubicació dels mobles i dels racons, la classe es queda petita, i moltes vegades hi ha racons que no es veuen, que son justament els que no els criden massa l’atenció. Penso que podríem fer canvis, i que crec que hauríem d’eliminar els que no funcionen, per poder tenir més espai pels que si.

 L’aula ha de ser un espai flexible i funcional, per això entenc que les mestres demanin que es variï aquest material i introduïm nous conceptes per minimitzar i finalment eliminar els que no desperten cap interès en el nen.  També penso que el treball de la mestra és molt extens, i que a vegades és molt difícil una persona sola poder estar en constant desenvolupament novedos quan tens 25 criatures que has d’avaluar, arribar a uns objectius curriculars força marcats, que a més hi hagi projectes segons les necessitats del teu propi grup de forma espontània i que a més siguis una persona innovadora, alegre i entusiasta. Que difícil...

Per tot això que acabo de nombrar, penso que analitzant l’actitud ètica docent el temps destinat a la realització d’aquesta activitat és insuficient. Canviaria hores que tenen destinades a fer fitxes per temps per a poder fer més racons. Encara que estic dient tot això, sóc conscient que la meva mestra també ho faria, però hi ha una sèrie de pautes que regeixen l’escola, la direcció i que s’han de complir i prou. Des de la meva humil opinió no trauria fitxes importants i necessàries com les de lectoescriptura, ja que crec que son indispensables per la canalla, però si que li donaria un paper prioritari  al treball per racons ja que considero que son una estratègia pedagògica que facilita la participació activa del nen en la construcció del seu coneixement.

Fent referència al paper de la mestra ella confia molt en les possibilitats del seus alumnes. Els protagonistes alhora de fer racons són ells, la mestra ha de quedar en un segon pla de forma observadora. Quan vaig arribar jo recordo que la meva tutora d’aula va respirar tranquil·la i em va comentar que es podrien treballar molt millor els racons i es podrien tenir molt més controlats ara que havia arribat jo, i tenia molta raó. Ja que son moments que una persona sola no pot estar pendent dels 25 infants i les diferents activitats que fan a la vegada i l’atenció que ells et demanen. Per tant aquells temps també s’utilitzen per avançar alguna feina que es tingui pel dia següent, ja que com he dit el temps va massa ràpid dins d’una aula d’infantil. J

RUTINES ( Aprenentatge autònom- Autoconcepte professional)

RUTINES

L’ entrada que faré avui va destinada cap el moments de l’assemblea, els primers dies de l’escola com no varen ser els més “normals” en quan a temps, preparació del carnaval, va haver ponts, una mica de descontrol per música, anglès i altres situacions..... Tot això va fer que durant dies no es fes una assemblea amb la tutora.

Així que quan vam tornar a la normalitat i a la “rutina” va ser quan vaig poder tenir una observació activa de l’assemblea real. Volia saber com es desenvolupava el dia a dia i adaptar-me a la meva tutora i al grup classe. Al cap d’uns dies de fer assemblea, la meva tutora em va invitar a que quan jo volgués podia fer l’assemblea tota sola. Justament al dia següent, va entrar el cap d’estudis a mirar quins nens van al menjador, com fa cada dia, i va dir- “Jenni , la teva companya de la classe del costat ja ha canviat els papers amb la mestra, ja estan en diferents cadires” ( com dient-me que hauria de fer l’assemblea, no ho va dir en cap moment per posar pressió ni res, és un home que té un humor molt maco, però jo vaig pensar que tenia tota la raó del món, i que ja era hora d’avançar, sense por.)

Vaig escollir un dia que no estigués tot el grup-classe, suposo que per respecte a que no em fessin cas, o que no causés la seguretat que ells han de tenir cap a mi .

 L’assemblea no és una activitat que em semblés amb massa dificultat, ni tampoc m’incomodava , ja que gairebé és semblant a com la faig jo diàriament a la meva escoleta. La gran diferencia és que els de P-3 ja interactuen molt més, i el grup que m’ha tocat, com sempre m’ha passat al llarg de la meva curta vida com a tutora, és molt mogut.

Tots sabem que hi ha dies que els nens estan bastant més receptius a escoltar, a aixecar la mà quan volen parlar i volen participar, a prestar atenció al capità del dia, que és l’encarregat de passar llista i de una sèrie de càrrecs com; quin dia da, quin dia és, quants nens falten, quantes nenes falten.... Però hi ha altres dies, que per diverses circumstàncies ( plou, fa vent, hi ha hagut algun pont, és divendres, comença la primavera i la sang altera...) estan d’allò més alterats, tot i que és primera hora del matí. Això és totalment comprensible, i com ja hem dit moltes vegades una de les qualitats que ha de tenir una bona mestra és ser flexible i sobretot pacient. Tot i que com ja he comentat anteriorment no és la meva primera assemblea amb infants, igualment és una nova situació per mi i m’inquieta el fet de no donar la talla , o no aconseguir el respecte d’ells.

La primera presa de contacte meva amb l’assemblea va ser una mica tramposa, li vaig preguntar a la meva tutora si podia escollir jo mateixa el capità/ana, i per una volta no fer-ho per ordre de llista. El meu propòsit era clar, volia que em fos més pràctic i àgil al ser la primera vegada.  Vaig escollir una nena que és força espavilada, i que ja sabia jo que seria una gran companya per començar el meu primer dia. Aquesta nena és molt independent i té molt interioritzats els passos a seguir, per tant no em va costar gens ni mica fer-la amb ella. Per tant és va convertir en una nena molt autònoma que ho feia amb la meva ajuda però anava més avançada que jo. El resultat va ser molt positiu.

La segona vegada que feia l’assemblea tota sola ja em vaig sentir com si l’hagués feta sempre, de fet una vegada acabada la meva tutora em va felicitar i em va dir que ja la podia fer tots els dies que jo volgués.

A la conclusió que vaig arribar a través d’analitzar el meu autoconcepte professional va ser sentir-me orgullosa de com puc canviar una situació que desconec i que m’aterra en un principi, en una activitat que m’encanta i em sento segura fent-la. I això de mi mateixa em sorprèn i a la vegada m’agrada i em fa adonar-me que per fi he aconseguit fer el que m’agrada. Em sento que és el meu lloc, jo he treballat i he estudiat altres coses, i quan per fi t’adones que has encertat no pot haver res més gratificant que et faci sentir tan feliç i plena ( en aquest moment de la meva vida, que encara no tinc fills evidentment, un cop els tingui ells seran el meu millor premi)

Bé, per tot el que acabo d’explicar i exposat anteriorment puc afirmar que he portat a cap un aprenentatge autònom.

Disseny ( Reflexió i innovació)

Disseny

Avui parlaré sobre una activitat que vaig portar a cap amb la meva companya de pràctiques Priscila. Les dues estem amb P-3, i vam pensar que seria interessant poder preparar-nos una activitat de forma conjunta per a poder fer-ho amb les dues classes.

Després de parlar amb la tutora, i comentar-li les ganes de poder crear una activitat diferent amb els nens on nosaltres podéssim guiar a la canalla, no va tenir cap inconvenient, tot el contrari. Es va decidir fer-ho en petit grup primer de tot, per a que fos més fàcil de guiar al ser la primera vegada, i ens va semblar molt bona idea. Per tant, vam escollir el dia on els infants es divideixen, quasi la meitat del grup va a Religió i l’altre es queda amb Valors. Nosaltres treballaríem amb els infants de Valors.

Em vaig reunir amb la meva companya Priscila i vam fer un procés de reflexió conjunta per poder veure quin era el valor que volíem transmetre aquesta setmana. A la vida hi ha molt infinitat de valors que els infants han d’aprendre i instaurar en les seves actituds diàries, però volíem fer un valor que estigués ja instaurat, així poder saber com ho valoren ells, que és el que fan, com actuen...

A més a més volíem crear una activitat que fos innovadora, ja que quasi totes les activitats que  es fan estan destinats al gran grup o al treball individual. Considero fonamental que els nenes dialoguin, cooperin, comparteixin, i arribin a acords. Es per això que volíem crear una activitat que entre ells poguessin dialogar, en parelles per exemple, que es crees una situació que no fos tan comú com el que fan a diari. Aquesta distribució en petit grup facilita que posin en pràctica aquestes habilitats i siguin capaços de solucionar els seus propis conflictes. La activitat va consistir en tres parts:

La primera part era llegir un conte que tractava sobre un valor molt important L’AMISTAT , el conte es denomina “El Poni i l’Amistat” per a fer-ho més atractiu pels infants, havíem fet unes marionetes dels personatges plastificades i les anàvem enganxant a la pissarra, on a mesura que anàvem explicant la historia anàvem pintant el paisatge, per exemple; una finca de cavalls, un camí amb un riu... La Priscila i jo ens ho vam planificar d’aquesta manera, una llegia el conte i l’altre pintava i enganxava les marionetes, i a la meitat del conte canviàvem.

Tots els infants van estar expectants a la historia, i no van dir ni “mu”, no vam haver de cridar l’atenció a cap ni un. El resultat va ser molt positiu ja que un cop acabat el conte vam passar a la segona part.

Aquesta part consistia en fer una comprensió de la narració i veure com per ells mateixos explicaven situacions viscudes.

Primer de tot vam fer una breu introducció del que era la amistat i comprovar que els nens ens havien compres el que volíem transmetre des d’un principi.  Com sempre, solen participar els mateixos, per tant vaig fer preguntes directes als nens que normalment els hi costa una miqueta més parlar. S’havia d’aprofitar que estàvem la meitat de la classe, i es notava.

 Les preguntes va anar encaminades així, ja que algunes d’elles van sorgir de manera espontània segons el que anava succeint.

-          Què li passava al poni? Era un poni content? Perquè?

-          Ens agradaria que ens passés a nosaltres a l’escola el que li ha passat al Poni Dundi?

-          Com s’ha d’actuar amb els amics?

-          Com no s’ha d’actuar mai amb els amics?

-          Què fem amb els amics?

-          Què és el que més t’agrada de...

Va ser una activitat molt enriquidora per que van parlar tots, i cada vegada i havia més explicacions i més mans aixecades.

L’última part es la artística, és la que menys ens agradava a nosaltres dos, però si que es veritat que amb una imatge que acabes de treballar reforces el que acabes de fer. Vam repartir unes imatges del protagonista de la historia, el Poni Dundi. Es va posar a la pissarra la nostra marioneta i vam deixar que cadascú pintés com volgués, explicant de nou que en Dundi necessitava molts colors i molt d’amor per ser feliç. Va haver nens que els van pintar exactament com el model de la pissarra, altres que els van pintar de molts colors diferents amb l’explicació de que no estigués trist, i altres van pintar com van voler. Fos com fos, van quedar uns ponis preciosos que després Priscila i jo vam decorar amb llana i s’ho van poder portar a casa súper contents.

La meva tutora de l’aula va quedar molt satisfeta amb el resultat, i ens va felicitar a les dos. De fet ja esta confiscat que cada dia de valors la Priscila i jo contarem un conte als nostres peques sobre un valor diferent cada setmana.

La felicitació de la meva mestra sobre el reconeixement del treball realitzat i la resposta dels infants de forma tan positiva em fa sentir-me molt reconfortada i molt realitzada. Aquesta ha estat la meva primera experiència totes soles, amb planificació i acció i estic molt contenta, a més a més,  transmetre valors a la canalla és una tasca que m’encanta!