Psicomotricitat ( actitud ètica docent )

PSICOMOTRICTAT

L’Entrada d’avui l’enfocaré a fer un anàlisi reflexiu sobre les classes de psicomotricitat que es fan al centre.

La classe es divideix en dos grups, un grup la imparteix abans del pati i l’altre després. La duració de la sessió sencera és d’una hora, tot i que el desplaçament cap a l’aula i la preparació equivaldria a quinze minuts, per tant diríem que les sessions senceres son de 40 minuts aproximadament. A més a més es barregen els dos grups de la mateixa línea, i així es com si fos una classe sencera i a la vegada també fan relació amb altres nens i nenes.

El que més em va impactar de l’aula quan vaig arribar la primera vegada va ser el tema de la seguretat. És cert que amb el mestre que estan és un noi que està molt pendent del que fan els infants i els esta controlant tot el temps. Però trobo que no tot el terra està del tot cobert i els matalassos segons a alguna altura són massa estrets. Per mi des de el meu punt de vista, i únicament he vist dues sales més de psicomotricitat en la meva vida, no reuneix les condicions necessàries per a que la utilitzin uns nens en una edat tan temprana, on no tenen por a res.

Les vegades que he assistit a aquestes sessions no ha passat res, i no he sentit en aquests dos mesos res fora d’alguna mossegada i algun cop lleu, però crec que en qualsevol moment pot produir-se.

En quan a com es desenvolupen les sessions, he pogut observar que sempre es realitza la mateixa rutina, per començar es reparteixen els mitjons de psico de cada classe. D’aquesta manera també estàs passant llista, ja que pots comprovar qui ha faltat segons els mitjons restants. Un cop repartit es recorden les normes, el que sí ens agrada fer i el que no ens agrada. Després s’aixequen tots i es posen en línea per a tirar la torre que ha estat muntada abans que arribessin els nens.

Un cop han destrossat la torre ja tenen joc lliure, el mestre va repartint material poc a poc, crec que és una bona manera per a que toquin tots el material, però també crec que sempre és el mateix. Els nens no troben cap novetat, seria un punt que trobo negatiu. Però imagino que també serà per falta de recursos.

El que sí que sé es que el mestre de psico ha eliminat les cordes, i em sembla perfecte. Jo mateixa fa 10 anys vaig viure una situació i una experiència que mai oblidaré. Vaig compartir equip de mestres quan jo treballava com a vetlladora d’un nen Asperger en una aula de P-3. Aquesta companya que feia de mestre de suport per que no es sentia segura de res havia estat mestra en una altre escola pública com a professora d’educació física a primària. Va viure la pitjor experiència que es pot tenir en la vida, va enviar un grup a buscar material a l’aula de gimnàstica quan ells estaven impartint la classe al pati. Van ser 5 minuts de retràs que els nens no tornaven, va anar a buscar-los i estava un dels nens penjat en una corda d’aquestes que estan des del sostre. Els companys li havien donat voltes com si fos un joc i van acabar amb el pitjor que podia succeir, el nen va morir ofegat amb les cordes. Va ser un accident que es podria haver evitat, i la culpable havia estat la mestra per deixar que nens de 9 anys anessin sols a buscar unes pilotes. Amb això vull dir que gairebé mai passen coses dolentes, però poden passar. Quantes vegades hem enviat a nens de 9 anys a buscar alguna cosa, o que anessin a la seva classe sols? Doncs estic segura que moltes vegades. I tot això ho he explicat per demostrar que mai estem cobertes, que mai podem deduir que no pot passar res, que amb nens sempre hem de tenir mil ulls.

També m’agradaria comentar que durant la sessió el mestre no realitza cap tipus d’intervenció. A no ser que tinguin algun mal comportament. Quan això succeeix utilitza la tècnica de temps fora. Això consisteix a durant un període de temps no superior a deu minuts, el nen és apartat del ambient estimulant amb la finalitat que el nen pensi i reflexioni que ha fet una cosa malament.

Reflexionant una mica sobre l’actitud ètica docent m’agradaria comentar que em resulta excessiu el temps que el nen deixa de jugar, i considero que es podria fer un altre tipus de procés. Primer de tot s’hauria d’escoltar al nen del per que ha fet aquella actuació i donar-li l’oportunitat d’explicar-se. Estic a favor d’aquest tipus de tècnica però també crec que no hi ha el temps suficient per a poder invertir en les situacions que passen. Això és degut a lo de sempre, masses nens per a una única persona que ha de continuar controlant a la resta del grup que continua en acció.

La sessió finalitza amb un dibuix del que han fet, o del que s’ha treballat. Però no hi ha massa temps per a res i el que ha succeït amb algun infant queda una mica en l’aire. Quan tornen a la classe el mestre li explica a la tutora com ha anat i li diu quin nen no ha respectat les normes. Llavors es quan la mestra ha d’actuar en un període de temps curt i que potser l’Infant ja no recorda per que ja ha passat massa temps des de que ha succeït.

Per finalitzar m’agradaria comentar un recurs que esta impartint la tutora nou. Ella dona una recompensa quan hi ha un bon comportament dels alumnes amb un tatuatge final amb cara contenta. Des de la meva humil opinió el nens haurien de complir les normes, ser conscients i interioritzar que s’han de comportar de manera adequada deixant de costat els comportaments disruptius, sense dependre que la mestra posi un tatuatge o no. No considero apropiat l’associació de tenir un bon comportament amb una recompensa d’aquest tipus, ja que hi ha molts nens que no els sembla atractiu. Però també entenc que davant d’un grup inquiet has d’anar provant coses fins que s’aconsegueixi l’objectiu.