Organització del centre ( convivència, actitud ètica docent)

Ja quasi finalitzant aquesta etapa de mestre en pràctiques, es quan comences a poder veure i compartir situacions viscudes que no son del tot perfectes, i et dóna el dret de poder opinar, encara que sigui una crítica, que la denominarem; crítica constructiva.

És ara, quan després de més de tres mesos al centre, ja t’arribes a sentir com a part de l’equip docent. I no tan sols per les hores que fas, sinó per l’ importància del teu treball a diari dins de l’aula i fora.

Avui vull parlar d’una situació en particular que es va produir en un dels claustres. La veritat es que la situació del personal aquest any al Ceip Puig d’en Valls está sent molt dura, no tan sols per que ho estem vivint de primera mà, sinó per que les mestres ho diuen. Hi ha moltes baixes, quan dic moltes, són moltes. Les mestres d’ Infantil han de fer gairebé cada dia substitucions a primària, i no tan sols això sinó que mestres d’Infantil s’han donat de baixa... Així que, tot es anar a corre-cuita, tot es fa ràpid i a vegades com es pot, els mestres de suport es converteixen en tutors i ja no hi ha cap suport per enlloc, no s’arriba al que estava programat... Crec firmement que aquest centre és un bon centre, però crec també que es vol “abarcar” massa i al final el que fas amb el teu equip docent és que acabi extenuat...

La directora del centre, que és l’encarregada de delimitar els temes que s’han de tractar a cada claustre, juntament amb el equip directiu, estava parlant sobre un punt en concret quan una mestra la va interrompre. La directora, abans de que comences a parlar, la va tallar d’una manera des de el meu punt de vista, molt radical. El treball de directora ha de ser esgotador, o per lo menys és la sensació que em dona quan escolto com parla i com es mou la directora, no para, i moltes vegades ni se l’entén. Aquell dia em va cridar l’atenció l'actitud que va adoptar, ja que una de les aptituds que caracteritza el centre sempre ha estat el bon clima que es respirava. La mestra enlloc de callar-se va continuar, i això va fer que la directora encara es posés més nerviosa per que estava perdent el temps del que havia programat per dir aquell dia.

En la meva humil opinió s’hauria d’actuar d’una manera menys dictatorial, no va ser en sí la reunió el que em va sorprendre sinó més aviat les formes. Tanmateix vull dir que va ser un moment puntual i que no hem de generalitzar per haver presenciat aquesta situació en concret. Però tot influeix, el personal està cansat per l’alt nivell que els demanen, per falta de personal i tot i així es segueixen fent milers de coses, que des de el meu punt de vista no calen. Masses exposicions, masses sorteigs, masses presentacions, que potser degut a les circumstàncies que s’estan vivint, podrien canviar-se.

L’últim claustre que vam fer es va parlar de la necessitat que hi ha dels temps de reflexió.

Amb la Priscila varem programar decorar la façana de P-3 amb flors que tinguessin l’alçada dels nostres infants, tot molt colorit, una cosa que li faltava al centre.

Aquell mateix matí em vaig creuar a la directora a la sala de mestres, es va apropar a mi recordant-me el que s’havia parlat en l’últim claustre sobre el temps de reflexió, i el que li havia fet pensar el treball que havíem fet de la façana, i em va donar les gràcies, per primera vegada.